Continua el Racó

Una vegada més, a continuació podeu gaudir de les ximpleries del nostre feixista més simpàtic:

Que Josep-Lluís Carod-Rovira no es presenti a la reelecció de la presidència d’ERC és el pitjor que ens podia passar des de la desfeta del 9-M. Quatre anys a l’oposició del Congrés poden ser molt llargs si no podem agitar el fantasma del terrorisme català. Què inventarem ara, sense l’amic de les excursions a Perpinyà, sobre l’ombra d’ETA a la política del Principat? Quina ens empescarem per denunciar l’apartheid catalanista, ara que el principal bergant abandona el vaixell? Un futur molt obscur se’ns presenta si, a més de Zaplana i possiblement Acebes, el roig separatista més assassí de la història mundial ens abandona, i amb ell s’escapen les nostres grans i brillants fal·làcies sobre estatuts, àcids bòrics i estats que es trenquen. Molt ens haurem de trencar les banyes per idear noves ximpleries sobre els polítics de pa sucat amb oli que dirigiran el partit més indecent i contrari a Déu de la nostra pàtria estimada. Amb Carod-Rovira marxen anys de recollides de firmes “contra los catalanes”, de partits liderats por “pistoleros no arrepentidos”, de “treguas para Cataluña pactadas en Francia” y, sobre tot, de felices bonances cap a un home que sempre ha estat un “hijo de inmigrante aragonés”. En fi, s’acaba un cicle i sense el “proetarra catalán”, el nostre discurs polític haurà de variar, tristament, cap aquells llindars que estipula escrupolosament l’ordenament jurídic. Ja no el podrem insultar més. Ja no ens farà la campanya electoral. Adéu José Luis. Et trobarem a faltar.

Quin home, en Tocaous...

Cruachan

Ha arribat el moment que tots esperaven. Per pressió popular, a continuació els deixo penjada la crítica de l'últim llençament discogràfic dels irlandesos Cruachan, la banda pionera pel que fa al celtic metal. Per aquesta formació, la paraula "llençament" (a les escombraries) és el que millor s'escau per identificar les seves tristes composicions. Sense més preàmbuls...


CRUACHAN
A Celtic Legacy
KARMAGEDDON MEDIA

Qué grandes los irlandeses Cruachan. Nadie me hace reír como ellos. Cómo los amo. Ahora me sorprenden con un best of, como si se pudiera resaltar algo de su discografía… Los chicos le ponen empeño, eso no se lo negaré, pero su viking metal, o mejor dicho, su irish metal, no ha conseguido despegarse de la mediocridad tras media decena de álbumes. Pero ellos siguen allí, erre que erre. Mientras haya pardillos dispuestos a tirar el dinero produciendo sus esperpentos, ellos seguirán dando guerra. Da igual que su sonido sea pésimo, peor que maquetero, que junten con un gusto angustioso -aunque pionero- música celta con black sin ningún tipo de rigor estilístico. Son únicos y lo saben. Cruachan consiguen que las apariciones horteras de Karen Gilligan en las voces te recuerden más a Camela que a William Wallace. Cruachan consiguen que, a través de su antiguo batería Joe Farrell, Charlie Watts de los Stones se asemeje a Nicholas Barker. Los riffs trabajados son verdaderas utopías para Cruachan. No saben lo que es la técnica, ni la vergüenza y, por no saber, no saben ni afinar las hirientes flautas con las que te maltratan el oído. Entren en su web y échenles una ojeada. No tiene desperdicio. Menudos dioses. Ahora, con todos sus “éxitos” reunidos, se han ganado al fin mi aprobado. Imprescindibles. 5

PAU NAVARRA

Estilos: folk metal, black metal.

Poemes

Salutacions cordials un dia més. A continuació, un altre poema inclòs a Lírica de un holocausto. El seu nom és Sangre y Honor i parla d'un vell conegut de tots nosaltres.

{SANGRE Y HONOR}


HITLER SALUDA A LAS MASAS
SU SALUDO ROMANO ES IMPONENTE
EL OTRO BRAZO ESTÁ OCULTO
TRAS SU ESPALDA

UNOS DICEN QUE POR PARKINSON
OTROS QUE POR POSE
EN REALIDAD,
INTRODUCE EL DEDO GORDO EN SU CULO
SU CULO BLANCO Y JUDÍO